Dissabte passat, dia 19, el prestigiós diari "The New York Times" va publicar, a la seva primera plana, un interessant article amb el títol de "Els Estats ajuden a la gent gran a deixar les residències per anar a casa seva". Aquest article, firmat per John Leland, comenta el cas d'en Walter Brown, de 72 anys, que a causa d'un trencament de fèmur no podia caminar i es va veure obligat a ingressar en una residència, on va sentir-se com empresonat ("It was like being in jail"). Ara li ha estat concedit un apartament de dues habitacions, on rep els serveis necessaris, té una cadira motoritzada per moure's i afirma que és molt feliç.
L'organització americana Medicaid és la que treballa per aconseguir que els diferents Estats organitzin programes d'ajuda per a la gent gran discapacitada, com ha fet l'Estat de Pennsylvania, que concedeix $4.000 d'ajuda per aparells de mobilitat i per fer reformes als pisos, adaptant-los a les necessitats de la gent gran.
La llei federal americana exigeix als diferents Estats que facin residències, però aquesta 
organització Medicaid va més enllà. Amb un finançament de $1'75 bilions, treballa per aconseguir que les persones discapacitades rebin els serveis necessaris a casa seva, i no en una residència, on segons el testimoni d'en Walter Brown, "m'aixecava al matí i em passava tot el dia sense fer res, assegut mirant la tele".
organització Medicaid va més enllà. Amb un finançament de $1'75 bilions, treballa per aconseguir que les persones discapacitades rebin els serveis necessaris a casa seva, i no en una residència, on segons el testimoni d'en Walter Brown, "m'aixecava al matí i em passava tot el dia sense fer res, assegut mirant la tele".L'articulista afirma que actualment hi ha un milió i mig de nord-americans que estan vivint en una residència perquè no poden viure a casa seva, i ofereix testimonis d'antics ocupants de residències, com Elizabeth Kamara, de 72 anys, i Esther Pinckney, de 88 anys, que ara han pogut anar a viure a una casa pròpia i han vist satisfet el seu desig de ser independents. Segons el periodista, el canvi a casa seva ha canviat la seva vida ("The transition to his own home has changed his life").
És interesant comprovar que el fonament d'aquest recent article del "New York Times" és exactament el mateix que el de la nostra Llei de l'Autonomia personal i protecció a la Dependència", la qual, si les circumstàncies econòmiques ho permeten, s'ha de veure completada d'aquí pocs anys, per tal que aquí, al nostre país, totes les persones grans que ho necessitin, rebin l'ajuda necessària per a poder continuar vivint a casa seva, sense veure obligades, contra la seva voluntat, a ingressar en una residència.
3 comentaris:
Miquel
Que la gent gran vulguin viure en una residència o a casa seva és un tema que en parlem des que estem en temes de gent gran
Quan vàrem començar aquí les residencies, especialment les gratuïtes, que estaven destinades a persones de poques possibilitats econòmiques, va ser un pas endavant important, ja que de fet, i salvant les distàncies, substituïren als asils d’antany. Per als de possibilitats econòmiques altes, va ser al pas per viure en bons hotels especialitats i per la resta, un mirallet que enlluernava.
A la volta d’uns anys, o sigui avui, si poguéssim escollir, mentre tinguéssim el cap be i una mobilitat acceptable, crec que de forma majoritària preferiríem viure a casa, cosa que canvia quan passem a ser dependents
Llei de la dependència. Ai!, que lluny me la feu!
Joan
He llegit el tema del blog: Residencia o casa nostra ?. És evident que aquells que hem arribat a una edat en que la mobilitat es el més important obstacle per moure'ns, anem perdent la nostre llibertat, i sentim en el nostre entorn mumurejar de residències. Aleshores el fantasma de la depressió apareix i de sobte et sens empresonat, sense llibertat, esclau de qui no és del teu entorn i desitjant morir-te, però amb el convenciment de que la mort serà lenta, trista i sense l'estimació dels teus, ni rodejat dels records i l'esclaf de la teva casa. La gent gran necessitem tenir una casa nostra, tenir els elements necessaris per considerar-nos lliures de anar on desitgem, amb les limitacions que ja ens coneixem, i el més agradable seria que les autoritats ens atenguessin i cuidessin amb atenció y rapidesa, per qué són pocs els anys que ens queden de vida y molts els que vàrem estar actius i vàrem aportar a la Societat la nostra col·laboració per fer-la més ajustada al progress i a les necessitats de la humanitat.
Desitjaria que els governants proporcionessin casa a aquelles persones grans que l'han perduda, i que les tramitacions pels invàlids fossin molt més breus del que tarden actualment.
Hvala za intiresny Blog
Publica un comentari a l'entrada