Acabem de commemorar tres-cents anys d'una important fita històrica pel nostre país, el dia en que la ciutat de Barcelona va ser assaltada per les tropes borbòniques, causant molts morts i una gran destrucció de cases. Una dolorosa desfeta que ara, al cap de tres segles, recordem amb admiració i respecte per a totes les persones que hi varen perdre la vida i les propietats, per tots els desvalguts ciutadans que ho varen haver de sofrir. El temps ha passat, però les ferides encara no s'han guarit del tot. El Decret de Nova Planta de Felip Vè., abolint les llibertats cíviques i ciutadanes, continua tenint molt de ressò en l'ambient polític actual, i no s'ha esvaït la desagradable sensació de ser tractats més com a súbdits que com a persones lliures.
És cert que, com a europeus, hem iniciat un camí que teòricament ens ha de fer gaudir de més llibertat ciutadana, un camí que ens hauria d'unir, a tots els europeus, en un sol esperit i en un sol objectiu comú de benestar, sense dominats ni dominadors, però la desitjada Unió Europea que havia de sumar tots els pobles i nacions en pla de igualtat, en realitat s'ha convertit en una simple unió d'estats d'Europa, sense que als que no tenim estat propi se'ns tingui massa en compte. La il·lusió d'una Europa lliure i respectuosa amb tots i amb tothom, s'està esvaint lamentablement.
Vae victis! Ai dels vençuts!. Des de fa més de dos mil anys que aquesta dura sentència és una trista realitat. Els ciutadans de Barcelona ho varen comprovar el 1714, quan tot un barri sencer de la ciutat va ser enderrocat, a costa dels seus propis propietaris, per alçar-hi un fortalesa militar. Avui, al cap de tres-cents anys, ho commemorem amb una gran pena i compassió pels ciutadans que ho varen patir. No podem celebrar-ho amb alegria, sinó només recordar i agrair l'esforç i les penalitats dels vençuts.
Nosaltres som persones grans que també vàrem sofrir les penalitats d'una dolorosa i llarga guerra civil, i que recordem molt bé les prohibicions i represàlies que varen imposar els vencedors, la persecució de la nostra llengua i de les nostres institucions. Potser per això valorem més que ningú els sofriments d'aquells desvalguts ciutadans del 1714, i no considerem que la Diada sigui una celebració festiva, sinó una decidida commemoració històrica que afirma la nostra personalitat, la nostra voluntat de ser, el nostre propòsit de superar totes les dificultats, i també un dia adient per exigir respecte i dignitat, i per reivindicar, juntament amb els centenars de milers de persones que ahir es varen manifestar pacíficament al carrer, un futur més clar i lluminós pels nostres fills i néts.
3 comentaris:
Vae Victis, quin concepte tan real i evident que els romans ens van deixar.
Per això aquesta vegada no podem deixar-nos vèncer. Ni pel desànim, ni per la por, ni per la comoditat, ni per la divisió, ni pel càlcul mesquí d'interessos. Units perseverarem i vencerem, perquè si bé és cert que l'anhel d'aquella Europa unida no s'ha acomplert del tot, en el tractat de la Unió Europea està perfectament i clara recollit el principi democràtic, i un poble que democràticament i pacífica reclami els seus drets al final vencerà.
Comenteu a tots els porucs, temorosos, indecisos -que segur que tenen raons i motius per sentir-se així-, que en la tessitura en la que l'Estat espanyol ens ha posat, la certesa que poden tenir és Vae Victis. Ai dels vençuts ! I si aquesta vegada no ens en sortim, amb l'ajut de tothom, el futur de fills, nets i generacions vinents quedarà malmès.
Ara és la hora de la unitat. Unitat per vèncer, democràticament i pacífica, i evitar un nou Vae Victis per la nostra gent, pels ciutadans de Catalunya.
Certament la commemoració d'uns fets tant dramàtics per les persones que ho van patir i per la nostra nació fan que cada 11 de setembre el primer sentiment és el de tristesa, respecte i admiració per aquells que han patit en defensa del nostre poble. Al mateix temps, enguany se'ns omple el pit d'alegria en veure que encara hi som, que els catalans no hem deixat de creure en la possibilitat de fer un país més lliure, més just i més respectuós amb tothom. Ara ho tenim a l'abast, però ens hi hem de comprometre i seguir treballant incansables. Recorrent també al llatí, el lema ha de ser atra vegada "donec perficiam": fins a aconseguir-ho!
La desfeta de fa 300 anys que van patir els nostres avantpassats com herois va ser molt dolorosa, i mai l’hem oblidat. Dolor i admiració que s’ha transmès generació darrera generació, hi ara, en el tricentenari, els ciutadans de Catalunya diem prou! Diem prou perquè no podem conviure en un estat que sols ens vol per dominar-nos, per treure’ns la nostre identitat, els beneficis del nostre treball, amb descaro incompleixen les seves pròpies lleis que ens poden afavorir, així com les sentències del entredit Tribunal Constitucional que ens a són favorables, etc...etc... El seu llenguatge sobre les qüestions catalanes sempre porta embolcallat la por i el terror. La democràcia que ells diuen que practiquen, si en Montesquiu i en Rousseau visquessin, els faria tornar a la tomba. El poble Català ha dit prou! En el segle XXI, els drets de les persones estan per sobre de les lleis, i si aquests drets es demanen amb concentracions pacífiques, multitudinàries, sense violències i amb evidències clares que els motius són de sol•licitud de amper democràtic i llibertat, no ho dubteu, aconseguirem ser una Nació.
Publica un comentari a l'entrada