Si bé la poesia és lliure i no accepta cap qualificatiu determinat, el cert és que en els XXXVII Jocs Florals de la Tardor organitzats per la nostra Associació A.C.A., i que acabem de celebrar en el marc del solemne Saló de Cròniques de l'Ajuntament de la nostra ciutat de Barcelona, podríem parlar molt bé de "poesia femenina", perquè els tres guardons més importants, la Flor Natural, l'Englantina i la Viola, varen ser atorgats a tres inspirades poetesses que, amb les seves delicades poesies, varen saber cantar, millor que ningú, la bellesa i el sentiment de l'amor, de la pàtria i de la fe.
Amb el títol de "El bes viatger", la poetessa Antonia Torrelles ens va emocionar a tots amb un bonic poema d'elogi a l'amor, del que és agradable recordar-ne uns versos: "Com un joc foll de tremolor, vola el petó entre tots dos". un petó "fet de somriures, d'alè sedós i pega dolça", que va merèixer el premi de la Flor Natural.
Seguidament, la poetessa M. Dolors Peitiví, en el seu poema "Vella utopia", guanyador del premi de l'Englantina, ens parlava apassionadament "d'un somni noble, ple de bonhomia, d'amor a la pàtria i a la llibertat", i proclamava ben alt que "ciència i poesia, enginy i treball, són les quatre barres del nostre estandard".
I la també poetessa Gòria Ganga, ens feia participar de la seva religiosa intimitat, amb la seva poesia "Els déus de déu", que va rebre el preuat guardó de la Viola: "A cada pas cercant el cel que miro, hi veig un roig de sol que a dins albiro, d'on brolla aquesta fe damunt les mans", una fe que "em remou un sentiment que, sense mots, té un hàlit transcendent".
 |
| Mercè Carbó, Reina de la Festa |
1 comentari:
Aquests encisadors Jocs Florals tenen un segell molt afalagador per la nostra associació, la CONSTÀNCIA. Fa 37 anys que sense cap interrupció es ve celebrant anualment en un saló que, generosament, ens deixa l’Ajuntament de Barcelona. Això ens dona, tant als poetes i poetesses que hi participant com als concurrents a l’acte, una gran satisfacció. Els primers, per poder gaudir del reconeixement d’un públic desitjós de gaudir del plaer abstracte i encisador de la poesia; i els segons, per escoltar de les veus dels rapsodes els poemes que ixen dels cors de les autores i son transmesos als esperits dels espectadors que els acullen joiosament pel seu harmoniós narrar d’emocions, de la bellesa, amor, pàtria i fe. Aquest acte, com diu el President, es varen imposar les poetesses, elles són les que més saben d’escriure amb la tinta del cor.
Publica un comentari a l'entrada